Els autors reclamen la plena aplicació de la Llei de Propietat Intel·lectual per defensar els drets d’autor

La Llei de Propietat Intel·lectual (LPI), aprovada ara fa vint anys, és un bon mecanisme de protecció dels drets d’autor, però la seva aplicació resulta insuficient i inadequeda. Aquesta és la principal conclusió a la qual van arribar ahir els participants en la taula rodona per analitzar la vigència d’aquesta llei, convidats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC) en la línia de col·laboració de les dues entitats. L’acte es va celebrar al Col·legi de Periodistes de Catalunya i va comptar amb la participació de l’escriptor Eduardo Mendoza, el jurista Mario Sepúlveda i els presidents de l’ACEC, Montserrat Conill, i l’AELC, Guillem-Jordi Graells. L’escriptor Baltasar Porcel, també convidat a l’acte, va excusar la seva assistència a darrera hora a causa d’un problema personal imprevist, però va manifestar suport total a la iniciativa. Entre els assistents hi havia membres de les dues entitats i la directora general de CEDRO, Magdalena Vinent, a més d’una àmplia representació dels mitjans de comunicació.

L’acte tenia com a objectiu analitzar la LPI als vint anys de la seva aprovació, però va constituir, de fet, una taula rodona en defensa dels drets d’autor en resposta als atacs patits recentment en casos com la compensació per còpia privada –que es reflectirà en una imminent Ordre Ministerial que suposarà una reducció del 25% dels ingressos que els autors reben en aquest concepte– o la remuneració pel préstec bibliotecari –on l’Estat ha accedit finalment a complir la normativa europea, però amb unes quantitats irrisòries: 0,20 cèntims per llibre adquirit a les biblioteques–. En aquest sentit, Montserrat Conill, va manifestar que “ningú s’atreviria a afirmar que la cultura no és un dret universal, com la sanitat o l’educació, però de la mateixa manera que no entenem que no es pagui als metges o els mestres, es pot construir una cultura en la qual els escriptors i els traductors deixin de percebre uns ingressos que els pertoquen?”. Conill va reclamar que, “des de Catalunya s’impulsi la societat a protegir a l’autor” i va defensar la compensació per còpia privada –“perquè no és un dret d’usuari, sinó de l’autor”– i la remuneració pel préstec bibliotecari, “que no és un invent d’aquest país, sinó una conquesta social del socialisme escandinau, que s’aplica arreu d’Europa”.

Per la seva part, Guillem-Jordi Graells va tenir unes paraules de record afectuós per Jordi Solé Tura (soci de l’AELC), que va ser el ministre que fa vint anys va ser l’artífex de la nova Llei de Propietat Intel·lectual, que en substituïa l’anterior, del segle XIX. Graells va convidar a reflexionar al Ministeri de Cultura sobre la LPI: “perquè valori què s’ha complert, què hi ha pendent i de quina manera es pot actualitzar, enlloc dels pedaços que han fet en els darrers anys”. El president de l’AELC va subratllar que els conflictes sobre els drets d’autor vigents en l’actualitat situen en un mateix punt de defensa als autors i els editors: “resulta curiós que ara la indústria cultural aboni els mateixos arguments que sempre hem defensat els autors quan hi havia conflictes amb els editors”, va ironitzar. En aquesta línia, Graells va apuntar que alguns d’aquests punts de conflicte entre autors i editors, com el contracte d’edició, “han estat contínues aixecades de camisa que hem patit”.

Una llei moderna i progressista

Mario Sepúlveda, advocat de les dues associacions, va valorar positivament la LPI de 1987, qualificant-la de “moderna i progressista”, i va ressaltar el principi bàsic d’aquesta llei: “la propietat intel·lectual d’una obra correspon al seu autor des del mateix moment que la crea”. Sepúlveda va assegurar que, a partir d’aquí, “qüestionar el principi essencial de compensació i remuneració de l’autor” per l’ús de les seves obres “no té cap sentit” i és només una “trampa”. La crítica del balanç es va centrar en l’aplicació i interpretació de la Llei en els contractes d’edició. “Tots els contractes de les editorials són iguals, però el problema és que les parts no estan en una situació equitativa i l’autor té moltes vegades poques possibilitats de negociar”, va explicar. Per resoldre aquest model “fracassat”, va advertir Sepúlveda, “s’ha de restablir l’equilibri de les dues parts i ressaltar la figura de l’autor”, objectiu que estan perseguint l’ACEC i l’AELC amb les negociacions “optimistes” que duen a terme amb el Gremi d’Editors.

Eduardo Mendoza, per la seva part, va aportar la seva experiència com a escriptor en aquests vint anys com a exemple dels abusos que pateixen els autors. El reconegut novel·lista va explicar que la situació dels autors abans de la LPI “era caòtica” i que aquesta va permetre que les relacions contractuals fossin més clares. Mendoza va reiterar un cop més que “l’autor ha de cobrar com qualsevol altre professional” i va ironitzar sobre la “concepció romàntica de la creació” com a argument per a eliminar els drets d’autor. “Darrera d’una creació sempre hi ha algú, i aquest algú ha de viure de la seva professió”, va sentenciar l’escriptor. “Si no es paga per la còpia privada o el préstec bibliotecari, ho estic pagant jo”, va resumir.

Les intervencions de la taula van generar un posterior col·loqui en el qual es van plantejar les inquietuds i les valoracions dels assistents, entre elles, la poca funcionalitat dels controls de tirada de les obres, la situació d’indefensió de l’autor davant l’explotació de les seves obres publicades abans de la Llei sense cobrar drets d’autor o les limitacions i aplicacions dels drets de cita. Els representants de l’AELC I l’ACEC van recordar que la millor manera per aconseguir canviar les coses és lluitant de manera col·lectiva, com han posat en pràctica les dues associacions.